L’autor, amb lucidesa i un gran coneixement (recordem que ha publicat diferents treballs d’història de l’excursionisme català i és un dels principals estudiosos del tema) és planteja si avui en dia encara es pot parlar d’excursionisme entès en el seu sentit més clàssic i tradicional. Constata que l’excursionisme en el seu vessant esportiu es practicat per un gran nombre de persones, amb tendència al creixement, però en canvi l’excursionisme tradicional, com a expressió militant de catalanisme, d’amor i coneixement del país, de defensa de la llengua i la cultura, de caire científic, històric, folklòric…és mort.

Coincidim plenament en la constatació que l’excursionisme tradicional està immers en un clar i irreversible procés d’extinció, i ben aviat serà mort, i ben mort, i a més a més creiem que sense possibilitat de recuperació. I aquest fet a nosaltres no ens sembla tan greu.

Històricament des de la seva fundació l’excursionisme català ha viscut en un permanent tensió entre la tendència esportiva i la tendència cultural, científica, patriòtica. Aquesta tensió per altra banda ha estat ben normal a altres països europeus. A França, Anglaterra, Suïssa o Itàlia, només per citar aquells països amb més tradició, en el naixement del seus corresponent Club Alpins van conviure les dues tendències. Però la confrontació es va resoldre més aviat o més tard sempre amb l’imposició de la tendència esportiva sobre la científica, fins fer-la desaparèixer o deixar-la com a testimoni històric residual. Recordem l’afer de Tyndall al si de l’Alpine Club o les polèmiques del CAF com a exemples il·lustratius. Curiosament l’evolució de l’alpinisme a aquells països ha seguit una trajectòria clarament alcista, amb altibaixos, però en l’actualitat poden presentar un balanç favorable.

A Catalunya la trajectoria ha estat diferent. La contraposició entre els dos models ha sobreviscut molt més anys. Recordem que aquesta confrontació ja va provocar l’escissió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques només als dos anys de fundar-se i que fins dotze anys més tard no es tornen a ajuntar amb el nom de Centre Excursionista de Catalunya. Aquest fet històric mostra meridianament aquesta divergència, i com es va arribar a un pacte que ha permès una convivència més o menys pacífica i equilibrada entre els dos pols. Amb posterioritat els fets històrics i polítics van donar una bomba d’oxigen a l’excursionisme tradicional, ja que era un refugi de catalanitat, de la cultura i llengua catalana entesa en el seu sentit més ampli quan pràcticament no hi havia altres àmbits de resistència.

El panorama d’avui en dia ha canviat radicalment. Afortunadament per defensar la llengua, la cultura o la ciència catalana no cal fer-ho des de l’excursionisme. El país s’ha pogut dotar d’unes instàncies i institucions pròpies i adients per defensar o estudiar qualsevol aspecte de la seva cultura amb més rigor, mètode i força que no pas des de l’excursionisme. Així, unes importants tasques de suplència que durant molts anys ha anat fent l’excursionisme i que varen possibilitat la supervivència de l’excursionisme cultural han deixat de tenir sentit.

A tot això cal afegir l’enorme canvi social que s’ha produït a Catalunya. No cal ni dir que la societat actual no té res a veure amb la del segle passat, o la de la primera meitat d’aquest segle, però si cal constatar que la societat d’avui cada cop té menys a veure amb la societat de fa quinze o vint anys. Els canvis de costums, tècnics, científics, polítics i socials han estat en pocs anys d’una transcendència enorme, i ens han situat en una societat enormement dinàmica, que està en permanent evolució, que viu i avança més ràpid que mai. Això també ha provocat uns nous escenaris socials als que probablement l’excursionisme no ha pogut, sabut o volgut adaptar-se. El pes del passat, de la història i la tradició ha estat un escull massa gran al que l’excursionisme no ha sabut sostreure’s, i ha barrat el pas al que hauria d’haver estat l’evolució natural del moviment excursionista.

 Així, constatar que l’excursionisme cultural està en vies de desaparició o simplement que és mort és constatar una realitat, i aquesta realitat no s’ha d’interpretar en clau negativa, sinó que s’ha d’interpretar en clau de normalització de l’excursionisme.

Tanmateix el que és cert és que el que s’anomena moviment excursionista és viu i ben viu. Certament és un excursionisme que poc té a veure amb el del passat, però no és cap pecat manllevar-li el nom. El futbol d’avui que té a veure amb el futbol que jugaven uns anglesos excèntrics? O el tenis? O el golf? O els Jocs Olímpics? Cada cop hi ha més gent que pràctica la muntanya, l’esquí, l’escalada o l’alpinisme, sense citar els mals anomenats esports d’aventura. I en aquest nou escenari, en aquesta nova situació, el que ens hem de preguntar i el que veritablement ens ha de preocupar és si estan reaccionant correctament les instàncies i institucions oficials de l’excursionisme. El que hem d’esbrinar és si l’excursionisme, entès ara com a estructura i moviment organitzat sap adaptar-se i donar resposta a les noves demandes de la gent i la societat, si sap oferir les activitats, serveis i prestacions sol.licitades per les noves generacions. I molt ens temem que no sempre és així.

L’excursionisme té un passat, una trajectòria i sobretot una experiència que en molts dels seus postulats ha quedat obsolet. Malgrat això, l’excursionisme no té perquè abdicar de la seva història, i pot aprofitar principis perfectament vàlids, actualitzar-ne d’altres i deslliurar-se definitivament dels que han quedat superats i que ara es mantenen per pura nostàlgia històrica i que son una barrera per evolucionar. Paral·lelament l’excursionisme s’hauria de formular nous objectius, marcar-se nous reptes, embarcar-se en projectes atractius i definir uns nous ideals que el permetessin entrar en sintonia amb la societat actual i projectar-se al futur.

 Probablement el que s’hauria d’obrir és un debat sincer i profund, on tothom hi està cridat respecte a algunes de les següents qüestions, entre moltes altres: Per què la majòria d’entitats excursionistes estan en un clar procés de davallada i mantenen una vida social molt minsa? Té futur l’excursionisme com a moviment associatiu? Per què el moviment excursionista no té cap pes ni presència social? Per què el moviment excursionista ha perdut el liderat en temes tan punyents com l’ecologia o la defensa de la natura? No té res a dir l’excursionisme sobre l’evolució del Pirineu i altres massissos muntanyencs? Per què la joventut està allunyada de l’excursionisme? Quina és la competència actual de l’excursionisme? Dona resposta l’excursionisme a les inquietuds, necessitats i demandes de la gent? En definitiva, potser el que cal plantejar-se és la realitat present de l’excursionisme i cap a on ha d’evolucionar. Potser ens hauriem de preguntar, quin és l’excursionisme del futur que volem?

Aquest és un debat importantíssim, que en Francesc Roma ha tingut la valentia d’encetar públicament al constatar una realitat que potser no agrada, però que és el primer pas per donar la paraula a tothom, des de els excursionistes de base, als representants de les entitats, la federació i nous col·lectius que s’han allunyat de l’excursionisme desenganyats. Si entre tots no som capaços d’encarar el futur, superant moltes teranyines del passat, donant resposta a la nova societat que avui en dia emergeix, si que ens temem que l’excursionisme a mitjà termini serà definitivament mort.

font : Muntanya i Cultura