Els senders de gran recorregut són una xarxa de camins senyalitzats, aptes per practicar-hi l’excursionisme, que travessen Europa en totes direccions, unint pobles i nacions.

La pràctica de senyalar camins per ajudar al caminant és molt antiga. Sembla que a l’Europa central, a la segona meitat del segle XIX, ja se senyalitzaven camins amb la finalitat de caminar i recrear-se en la contemplació, tant del paisatge com dels diversos monuments trobats al llarg del camí.

El senderisme, tal i com el coneixem, té els seus inicis a França, a primers de segle, arribant a l’esplendor cap els anys 40. El seu fundador, el francès Henri Viaux, defensa que la ràpida acceptació d’aquest tipus de camins es deu a que amb ells es facilita l’apropament al medi natural, donat el creixent interès per la natura com a lloc d’esbarjo. I no s’equivoca. A França, pioners del senderisme, els Km. marcats de GR arriba als 150.000. Després de França, tenint en compte els Km respecte a la superfície, ja ve Catalunya. En l’actualitat el senderisme s’està estenen per tot el món, i també pel continent americà podem començar a veure marques vermelles i blanques.

A casa nostra ens vàrem adonar de la necessitat de marcar camins durant la dècada dels seixanta, quan els excursionistes, després de preparar amb tot detall les seves excursions, acabaven perduts. La causa més directa d’aquest fet podem trobar-la en la despoblació de bona part de l’habitat rural i, amb això, la desaparició de pràctiques habituals que ajudaven a mantenir els boscos i els caminis en un bon estat de conservació. Activitats com arreplegar llenya, la producció de carbó vegetal, el pasturatge del bestiar i el trànsit diari de persones i animals, ajudaven a mantenir viva una xarxa centenària de camins.

Així dons, l’any 1973, a proposta del Club Excursionista de Gràcia, va començar a reunir-se el Comitè Català de Senders, i el 2 de març de 1975 començava el marcatge del primer tram de sender de Catalunya: el GR 7, en concret entre Tivissa i Benifallet, a l'ermita de Sant Blai (Moment que recull la històrica fotografia)

En l’actualitat, l’accidentat relleu de Catalunya, les importants riqueses arqueològiques i monumentals escampades per arreu del país, i la diversitat i bellesa del paisatge, han permès senyalitzar una xarxa de més de 5000 quilòmetres, situant els nostres senders entre els millors d’Europa.

El traçat d’aquests evita sempre que és possible transitar per carreteres o camins asfaltats. No hem de pensar que un GR sigui la manera més ràpida o recta per anar d’un punt a un altre. Si per arribar a un indret concret o a un monument determinat cal fer volta, no hem de dubtar que el sender la farà, ja sigui el mateix sender o una variant del primer. Les variants són ramificacions de l‘itinerari principal que tenen la finalitat d’arribar a tots aquells sectors que puguin interessar a l’excursionista.

Els senders ofereixen una imatge diferent, gairebé secreta del país. Les persones amb esperit d’aventura i ganes de caminar hi descobriran la genuïna naturalesa de Catalunya i alhora tindran l’ocasió de contemplar, juntament amb els monuments més coneguts i consagrats de l’art i la cultura del país, altres mostres, potser no tan conegudes, però perfectament integrades en uns paisatges d’irrepetible bellesa.

Per seguir un sender només cal no perdre els senyals. a vegades no prou ben conservats, que ens mostren el camí: